El mariner estava
fart de la vida al vaixell, bé de fet no era mariner, això li agradava explicar
a les noies quan arribava a port, sona sempre més pompós. Sempre l’hi havien
fascinat les històries de pirates i conquestes, John Cooke, Barbanegra, Francis
Drake, homes llegendaris que vivien i dormien sota la volta celesta i sobre el
jaç onejant, blavíssim e imprevisible. Quants pirates havien perdut la vida en
una funesta tempesta o un mal viratge de la popa, o amb aquells taurons
terrífics que, lluny del mediterrani, frisaven per arrancar la carn al pobre mariner
aventurer amb les seves esmolades i punyents mandíbules?
Lluny estava de la
èpica i el romanticisme dels segles passats, actualment no era pas mariner,
encara que s’ho digués per confortar-se a si mateix en els moments més durs,
era simplement ajudant de cuina en una cuina enorme de creuer. Milers de
turistes s’alimentaven de les amanides que preparava amb un grapat d’enciam,
quatre tomàquets cherry, cinc olives,
dos espàrrecs i la porció de ceba i tonyina pertinents. I això en els seus
millors dies, últimament l’avaria del rentavaixelles l’havia degradat a la
categoria de trist mosso rentaplats. La pell cada cop més esquerdada i
vermellosa de les mans, ja que no podia amb la suor que li provocaven els
guants de làtex, no li impedia grapejar les turistes que es trobava a cada
port, turistes borratxes que ell seduïa amb el seu encant i la seva llengua
poliglota. Entre altres virtuts, comptava també amb el seu cos escultural
forjat a base de carregar-se transportant caixes feixugues, i sobretot amb les
seves cites de Gustavo Adolfo Bécquer, que traduïdes al anglès, francès, grec,
rus i italià, junt amb una bona dosi d’alcohol, feien el seu efecte miraculós.
Es coneixia totes les cabines del iot, habitacions classe turista, suites, totes, no per haver-les hagut de
netejar, que també, sinó perquè ell havia estat el convidat d’honor en
moltíssimes ocasions.
Mentre rentava els plats
de la última taula que va marxar a les dotze de la nit, amb la xiroia de tots
els cambrers i membres de la cuina al saber que ja plegaven, en Pedro li va
dir:
-Álvaro, demà jo
tinc festa, tu també, no?
-Sí, no sé encara
que faré, perquè Roma es caríssim per sortir a la nit, tenia pensat quedar-me
al creuer a descansar..
-Va home va! No et
preocupis que jo tinc uns amics a Roma, són uns cuiners creueristes que ara
precisament estan de vacances i no naveguen, anirem a veure’ls i anirem als llocs
que ens diguin ells, barats per sortir de festa i aprofitar bé la nit. I que
ens presentin a dones italianes sense manies! En Hashim també s’hi apunta! Oi
que sí Hashim?-el tímid vailet Hashim de poc més de disset anys assentí amb el
cap.
En la negror de la
cabina del fons de la proa, on els ulls de bou ni tan sols aportaven el reflex
del mar suficient perquè l’ Álvaro
distingís la seva llitera, els altres companys dormien profundament, dos d’ells
emetien estridents roncors. L’ Álvaro al anar a dormir, pensà en què li
depararia l’endemà a Roma i potser li havia de canviar la sort, ja que estava
fart del dia rere dia en aquella cuina, s’havia avesat a rutines de vida que,
de sanes no en tenien res. Es preguntava si devia ser normal treballar dotze
hores diàries dia sí i dia també, i malgrat que el seu compte corrent estava
ben farcit, feia temps que li havia perdut el sentit a aquesta vida de mar. De
mariner no en tenia res i les il·lusions que es va fer als divuit anys al
enrolar-se a la companyia del creuer ja s’havien fet miques molts anys ençà.
Al dia següent ja caminaven
per els carrers atapeïts del centre, l’ Álvaro ja havia estat més de vint
vegades a Roma i mai havia tingut la curiositat de saber la història d’aquelles
pedres enrocades a qui tothom feia fotos amb deliri, els antics caminants
havien substituït l’antològic bastó de fusta per el metàl·lic pal de selfie. Els temps canvien i la ciutat
que fundaren Ròmul i Rem el 753 aC era un apogeu de masses embadalides per
publicar les millors fotos a les xarxes socials.
Tots llençaven monedes a la
Fontana di Trevi, que després els vailets dels barris menys visitats recol·lectaven,
venien per les nits a saltar-se l’escassa i poc efectiva vigilància i s’omplien
les butxaques dels desitjos i somnis dels il·lusos turistes. El poc que sabia
dels Romans, l’ Álvaro, era d’ Astèrix i Obèlix i li va sorprendre la idea del
seu amic Pedro de quedar amb els seus amics a la Fontana di Tritone. La font del Tritó, era un emblemàtic monument,
en Pedro resultava que volia fer una mica de turisme.. i la idea del turisme a
l’ Álvaro li feia molta mandra.
L’ Álvaro mirava la
font del Tritó i pensà que estava relacionada amb l’ antic Déu grec Posidó tot
i que no ho tenia gaire clar...era alguna cosa del mar, això sí, donades les petxines en les que s’erigia i les
grans cascades d’aigua que emanaven de la figura ..
-Aquesta font té un
origen diví. Fou la mà de Bernini qui la va esculpir, però el Déu del mar la va
guiar, sens dubte...està emplaçada en un lloc sagrat on se senten les energies!-la
desconeguda esbossà un somriure enigmàtic, les perfectes perles obnubilaven el
contorn dels llavis rosats i destil·laven la mateixa llum que els seus ulls
maragda penetrants. Era bella, pensà l’ Álvaro.
-Permeteu que us
presenti nois!- Digué en Pedro.-Ella és la Marisa, una bona amiga, està aquí a
Itàlia de pas. El Giorgio i la Paola no han pogut venir i ella ens farà una
petita ruta per la ciutat.-Marisa, ells són en Hashim i l’ Álvaro, els meus dos
companys de fatigues.
-Encantada, nois.
Us agrada Roma? Jo us ensenyaré el que pugui en la estona que pugui..-Somrigué,
tot mirant el rellotge de polsera que duia. De sobte a l’ Álvaro li semblà del
tot atractiva la idea del turisme en ramat. Eren dos quarts d’onze del matí i
en Hashim i l’ Álvaro pensaren el mateix: “tant de bo sigui prou estona”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada