Dilluns.

Quan rentava caps, movia les mans suaument. Avui la Rosa duia el cabell especialment brut i la seva llarga melena precisava una bona quantitat de xampú.

-Noia, avui no em rasquis gaire que tinc molt mal de cap.-La perruqueria estava plena de gent, el soroll dels assecadors junt amb el fil musical li eixordava els timpans, vàries clientes esperaven el seu torn per rentar el cap, un parell de tints expiraven el límit de temps en cinc minuts, s’havia d’apressar i alhora no podia estressar gaire la Rosa amb massatges cranials o sinó no veuria pas la propina. I les propines de la Rosa en els seus millors dies, eren prou abundants. En aquell moment, ella escollí la calma, aclucà els ulls durant un segon i es concentrà totalment en el que feia, la quantitat de xampú, la forma de moure les panxes dels dits, en cercles per la zona parietal, el raig d’aigua per crear l’espuma, observar si hi havia caspa al cuir cabellut...de sobte observà un núvol blau al voltant de la Rosa, altre cop el tercer ull, pensà, altre cop l’aura de les persones, amb serenor calmà la petita inquietud interior i seguí rentant el cabell. Al posar-li la tovallola a les espatlles, s’adonà que el color blau que fluïa de la Rosa era encara més radiant i més ampli el seu radi.

-Ara per fi se me n’ha anat el mal de cap.-Digué la Rosa.

-Me’n alegro Rosa, ara li tallarà els cabells la Maria.- La noia esbufegà i seguí rentant caps rere caps veient colors diferents e ignorant-los a tots ja que es deia a ella mateixa: “la última cosa que vull és trastocar-me”.