Etiquetes

dijous, 2 de juny de 2016

El mariner


El mariner estava fart de la vida al vaixell, bé de fet no era mariner, això li agradava explicar a les noies quan arribava a port, sona sempre més pompós. Sempre l’hi havien fascinat les històries de pirates i conquestes, John Cooke, Barbanegra, Francis Drake, homes llegendaris que vivien i dormien sota la volta celesta i sobre el jaç onejant, blavíssim e imprevisible. Quants pirates havien perdut la vida en una funesta tempesta o un mal viratge de la popa, o amb aquells taurons terrífics que, lluny del mediterrani, frisaven per arrancar la carn al pobre mariner aventurer amb les seves esmolades i punyents mandíbules?


Lluny estava de la èpica i el romanticisme dels segles passats, actualment no era pas mariner, encara que s’ho digués per confortar-se a si mateix en els moments més durs, era simplement ajudant de cuina en una cuina enorme de creuer. Milers de turistes s’alimentaven de les amanides que preparava amb un grapat d’enciam, quatre tomàquets cherry, cinc olives, dos espàrrecs i la porció de ceba i tonyina pertinents. I això en els seus millors dies, últimament l’avaria del rentavaixelles l’havia degradat a la categoria de trist mosso rentaplats. La pell cada cop més esquerdada i vermellosa de les mans, ja que no podia amb la suor que li provocaven els guants de làtex, no li impedia grapejar les turistes que es trobava a cada port, turistes borratxes que ell seduïa amb el seu encant i la seva llengua poliglota. Entre altres virtuts, comptava també amb el seu cos escultural forjat a base de carregar-se transportant caixes feixugues, i sobretot amb les seves cites de Gustavo Adolfo Bécquer, que traduïdes al anglès, francès, grec, rus i italià, junt amb una bona dosi d’alcohol, feien el seu efecte miraculós. Es coneixia totes les cabines del iot, habitacions classe turista, suites, totes, no per haver-les hagut de netejar, que també, sinó perquè ell havia estat el convidat d’honor en moltíssimes ocasions.


Mentre rentava els plats de la última taula que va marxar a les dotze de la nit, amb la xiroia de tots els cambrers i membres de la cuina al saber que ja plegaven, en Pedro li va dir:


-Álvaro, demà jo tinc festa, tu també, no?


-Sí, no sé encara que faré, perquè Roma es caríssim per sortir a la nit, tenia pensat quedar-me al creuer a descansar..


-Va home va! No et preocupis que jo tinc uns amics a Roma, són uns cuiners creueristes que ara precisament estan de vacances i no naveguen, anirem a veure’ls i anirem als llocs que ens diguin ells, barats per sortir de festa i aprofitar bé la nit. I que ens presentin a dones italianes sense manies! En Hashim també s’hi apunta! Oi que sí Hashim?-el tímid vailet Hashim de poc més de disset anys assentí amb el cap.


En la negror de la cabina del fons de la proa, on els ulls de bou ni tan sols aportaven el reflex del  mar suficient perquè l’ Álvaro distingís la seva llitera, els altres companys dormien profundament, dos d’ells emetien estridents roncors. L’ Álvaro al anar a dormir, pensà en què li depararia l’endemà a Roma i potser li havia de canviar la sort, ja que estava fart del dia rere dia en aquella cuina, s’havia avesat a rutines de vida que, de sanes no en tenien res. Es preguntava si devia ser normal treballar dotze hores diàries dia sí i dia també, i malgrat que el seu compte corrent estava ben farcit, feia temps que li havia perdut el sentit a aquesta vida de mar. De mariner no en tenia res i les il·lusions que es va fer als divuit anys al enrolar-se a la companyia del creuer ja s’havien fet miques molts anys ençà.


Al dia següent ja caminaven per els carrers atapeïts del centre, l’ Álvaro ja havia estat més de vint vegades a Roma i mai havia tingut la curiositat de saber la història d’aquelles pedres enrocades a qui tothom feia fotos amb deliri, els antics caminants havien substituït l’antològic bastó de fusta per el metàl·lic pal de selfie. Els temps canvien i la ciutat que fundaren Ròmul i Rem el 753 aC era un apogeu de masses embadalides per publicar les millors fotos a les xarxes socials. 

Tots llençaven monedes a la Fontana di Trevi, que després els vailets dels barris menys visitats recol·lectaven, venien per les nits a saltar-se l’escassa i poc efectiva vigilància i s’omplien les butxaques dels desitjos i somnis dels il·lusos turistes. El poc que sabia dels Romans, l’ Álvaro, era d’ Astèrix i Obèlix i li va sorprendre la idea del seu amic Pedro de quedar amb els seus amics a la Fontana di Tritone.  La font del Tritó, era un emblemàtic monument, en Pedro resultava que volia fer una mica de turisme.. i la idea del turisme a l’ Álvaro li feia molta mandra.


L’ Álvaro mirava la font del Tritó i pensà que estava relacionada amb l’ antic Déu grec Posidó tot i que no ho tenia gaire clar...era alguna cosa del mar, això sí, donades les petxines en les que s’erigia i les grans cascades d’aigua que emanaven de la figura ..





-Aquesta font té un origen diví. Fou la mà de Bernini qui la va esculpir, però el Déu del mar la va guiar, sens dubte...està emplaçada en un lloc sagrat on se senten les energies!-la desconeguda esbossà un somriure enigmàtic, les perfectes perles obnubilaven el contorn dels llavis rosats i destil·laven la mateixa llum que els seus ulls maragda penetrants. Era bella, pensà l’ Álvaro.


-Permeteu que us presenti nois!- Digué en Pedro.-Ella és la Marisa, una bona amiga, està aquí a Itàlia de pas. El Giorgio i la Paola no han pogut venir i ella ens farà una petita ruta per la ciutat.-Marisa, ells són en Hashim i l’ Álvaro, els meus dos companys de fatigues.

-Encantada, nois. Us agrada Roma? Jo us ensenyaré el que pugui en la estona que pugui..-Somrigué, tot mirant el rellotge de polsera que duia. De sobte a l’ Álvaro li semblà del tot atractiva la idea del turisme en ramat. Eren dos quarts d’onze del matí i en Hashim i l’ Álvaro pensaren el mateix: “tant de bo sigui prou estona”.