Etiquetes

dimecres, 21 d’agost de 2013

Honestedat

Som el que som, malgrat les mil i una màscares o rols que adoptem. Potser no som capaços de ser aquell qui els altres volen, o el que nosaltres voldríem ser.

En moments difícils, per exemple, el d'un conductor que ha produït un accident automovilístic, busquem les millors paraules per curar o harmonitzar instants punyents i durs. Paraules que ho arreglin tot, i costa, costa molt. La cerca d'aquests mots en una minúscula conversa, paraules filles de màscares en un entorn de màscares vàries, és intensa. Les paraules adients són enmig d'un bosc fosc ple d'arenes movedisses, un cop saps què has de dir, te'n adones que és igual, que cap màscara et servirà, no podràs sortir del bosc doncs ja t'hi has endinsat. Que tan sols la puresa franca que emana del cor, encara que soni massa enganxòs, té la saviesa de la font d'aigua fresca i és capaç de netejar tots els mals. Es netegen sota el fort raig d'aigua, tal com nosaltres higienitzem les verdures.

És complicat fugir de la màscara i tenir el raig de franquesa necessari per guarir el propi cor o les situacions, alguns, aquesta connexió directa amb les emocions, no la poden assolir, s'han perdut al bosc fosc laberint de les màscares.

Consideren futils les emocions,  no tenen la sensibilitat de l'aigua, i llavors, el conductor que acaba d'atropellar un gos davant mateix del seu amo de deu anys, enmig de les tripes sanguinolentes del ca i la plorera desconsolada del xiquet, li diu al policia:

-La culpa és del nen, que no duu el gos lligat!

Un home lliure de màscares hagués corregut a l'infant i li hagués dit:

-Em sap greu, no l'he vist.