Etiquetes

dimarts, 21 de maig de 2013

conte copiat


Camino per el meu camí. 
El meu camí és una ruta per un sol carril: el meu.
A la meva esquerra, un mur etern separa el meu camí del d'algú que transita al meu costat, a l'altre costat del mur.
 
De tant en quant, en aquest mur trobo un forat. una finestra, una escletxa..i puc mirar al camí del meu veí o veïna.Un dia, mentre camino, em sembla veure a l'altre costat del mur una figura que transita al meu ritme, en la mateixa direcció que jo.
 
Miro aquella figura, és una dona, és preciosa. Ella també em veu. Em mira. La torno a mirar. La somric...em somriu. Un moment després ella segueix el seu camí i jo apresso el pas, perquè espero tenir una altra oportunitat per creuar-me amb aquella dona.
 
En la següent finestra em detenc un minut. Quan ella arriba ens mirem a través de la finestra. Li dic en senyals el molt que m'agrada. Em contesta amb senyals, no sé si signifiquen el mateix que les meves, però intueixo que ella entén el que vull dir-li.
 
Sento que em quedaria una estona mirant-la i deixant-me mirar, però sé que el meu camí continua..imagino, que més endavant obriria una porta, i potser pugui creuar-la per trobar-me amb ella. "Res dona més certesa que el desig" vaig suposar.
Començo a córrer amb la vista fixada en el mur.
Més endavant la porta apareix. Allà està al altre costat, la ara desitjada i aimada companya. Esperant...esperant-me..

Li faig un gest. Ella em retorna un petó a l'aire. Em fa una senyal cridant-me. Es tot el que necessito. Avanço la porta per creuar-la i reunir-me amb ella.
 
La porta és estretíssima, passo una mà, l'espatlla, enfonso l'estòmac, em retorço un xic sobre mi mateix, quasi aconsegueixo passar el meu cap..però la meva orella dreta es queda entrebancada. Empenyo. No hi ha manera no passa.
 
No hi ha espai suficient com per passar amb la meva orella, així que prenc una decisió..(perquè la meva aimada està allí i m'espera, és amb el que sempre vaig somiar i em crida).
 
Trec una navalla de la butxacai d'un sol tall mestre, ràpid, m'atreveixo a fer de Van Gogh perquè el meu cap passi per la porta.Ho aconsegueixo: el meu cap ja pot passar.

Però després veig que la meva espatlla està atrapada. La porta no té la forma del meu cos. Faig força, però no hi ha remei.


Ja res importa, així que, em faig enrere i, sense pensar amb les conseqüències, prenc impuls i forço el meu pas per la porta.

Ja estic quasi a l'altre costat.

Justa a punt de passar, m'en adono que el meu peu dret no passa, s'entrebanca sense deixar-me avançar. Ho intento. Ho intento un i mil cops més.

No ho dubto, ja, estic quasi a l'abast de la meva estimada, així que agafo una destral i fent el cor fort i serrant les dents, em disposo a tallar-me les cames per poder passar. Em tallo les cames.


Ple de sang, quasi mort, però orgullós de poder anar on la meva estimada es trobava.

 -Aquí estic, per fi he passat. Em vas mirar, et vaig mirar, em vaig enamorar. He pagat tots els preus per tu. Tot val en la guerra i en l'amor. No importen els sacrificis. Valien la pena si eren per trobar-se amb tu, per poder seguir junts, junts per sempre.
 
Ella em mira mentre se li escapa una ganyota.
 
-Així no així no et vull. A mi m'agradaves quan estaves sencer.


Jorge Bucay.