Etiquetes

dijous, 14 de juliol de 2011

Escric poc i penso massa

A vegades penso que la gent que no pensa és més feliç. Però això ho penso, per tant penso que penso i em costa ser feliç amb els meus pensaments.
La meva documentada cultura m'evoca un paratge de l'episodi antic i èpic de la meravellosa sèrie Els Simpson, en el que Homer descobreix que té un llapis crayola al cervell que afecta als seus circuits neuronals. Es sotmet a un complicada operació per extreure'l i és converteix en una ment privilegiada, amb fortes inquietuds culturals i una gran visió i previsió de les circumstàncies. S'adona que ja no és capaç de divertir-se davant una previsible pel.lícula nord-americana i que tampoc és capaç de gaudir i compartir els seus interessos amb els seus companys de feina, de barri, etc. Decideix millorar el seu lloc de treball i adverteix a Sanitat de les deficiències de seguretat en la central nuclear on treballa. El resultat és que per pal.liar el cost de les reparacions i instal.lacions necessàries la central decideix acomiadar a la meitat de treballadors. Homer es converteix en un personatge abominat, despreciat per els seus veïns, amics i cau en una espiral depressiva. Es sent desplaçat ja que el seu entorn el rebutja, i no el comprén i decideix tornar-se a introduïr el crayola al cervell per l'orifici del nas.
Més enllà de la omnipotent imaginació de Matt Groening, que jo crec que es mereixeria algun tipus de Nobel, i no ho dic en broma, emergeix la frase de Lisa Simpson, la seva filla superdotada de set anys, que amorosament li diu a Homer:  "Sovint quan la corva d'intel.ligència puja,( tot mostrant-li un gràfic), baixa vertiginosament la corva de la felicitat".
Potser aquesta idea és simplista i no compartida per gaire audiència. Em refereixo, desde la meva gran ignorància que extreu reflexions dels dibuixos animats, que de què serveix saber qui és Bach, Wagner, si mai et podràs pagar una entrada al Palau de la Música? De què serveix saber parlar francés, si mai et mouràs de Barcelona, quina és la utilitat d'anar a la biblioteca si al cap i a la fi, això no rebaixa la hipoteca???
Potser és simplista i banal, potser sí. Però mirat desde el paradigma que la Salut, mental,social,física i espiritual, es mesura arrel de la capacitat d'adaptació a l'entorn, cap on ens porta aquest sil.logisme?
Una persona amb cadira de rodes, en un entorn adaptat viu una vida més saludable que si viu en un àtic sense ascensor. Una persona que s'adapta a l'entorn laboral, viu una vida més saludable que una que pateix mobbing. Una persona diabètica que s'adapta a medir els seus nivells de glicèmia i controlar-los, viu una vida més saludable que una que cada dos per tres cau a la hipo o hiperglicèmia. Però quin sentit té que, per exemple, un vigilant de seguretat, amb tot el respecte per aquest gremi, que treballa 60 hores setmanals, sense cap tipus de qualificació acadèmica, es dediqui a llegir The Times cada matí?? Què en treurà dels seus coneixements si no els pot emprar ni per treballar a una feina més acord, ni per relacionar-se amb el seu entorn social, és més seria titllat d'extrany, ni per lligar, ni per poder satisfer les seves aspiracions de poder estudiar doncs té obligacions econòmiques i familiars que li ho hi impedeixen? No valdria més que llegís el Marca??
Aquesta és la pregunta que em faig sovint, quan penso que millor seria que em deixés de blocs i fes alguna cosa de profit. I perdoneu aquest rampell de sinceritat, a vegades penso o em reafirmo en l'absurda il.lusió que mai se sap, cap a quins paranys em portarà el camí, si més no, em distrec i em reafirmo amb la il.lusió del google analytics que em diu que m'han visitat dues persones avui, i que s'han estat dos minuts a la meva pàgina. Si més no, s'infla el meu ego, que l'ego és el detonant de totes les coses que ocorren i el que té tot el mèrit i tota la culpa.