Etiquetes

dimecres, 13 d’abril de 2011

una cadira de rodes

Avui m'ha succeït una cosa ben prosaica i gens inversemblant, no obstant l'escric perquè m'ha impressionat profundament. Una cadira de rodes al metro amb una noia asseguda i un noi que l'arrossegava a ella com si la cadira de rodes fos un caminador. Tenien braços i cames patològiques de primes, a la nit, buscant per Internet m'he adonat que possiblement era el síndrome de Marfan. Eren immigrants de l'Est i demanaven caritat planyent-se en grinyols. Reclamaven que amb la seva malaltia no podien treballar. Aquesta és una fotografia del síndrome.
Bé, he tingut un sentiment profund de compassió en aquell vagó i ha sigut compartit amb tots els viatgers del metro : TOTHOM ELS HEM DONAT UNA MONEDA. Des d'aquí trenco una llança i trenco un arc i un martell i trenco el que faci falta per la igualtat i la no-discriminació de les persones: ni per sexe, ètnia, poble, religió o malaltia.

Millor ho expressa la Declaració Universal dels Drets Humans, realitzada al 1948 en els seus articles 1 i 2.

Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de
consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Article 2
Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça,
color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social,
fortuna, naixement o altra condició.

Malauradament no hi ha cap diferència amb el paper higiènic i aquesta declaració: els dos s'usen per rentar-se la imatge. Desgraciadament un cop bruts i corromputs la Declaració dels Drets Humans o el paper higiènic es llencen al clavegueram.

Desgraciadament molts, qui més qui menys, necessiten eixugar-se les misèries.