Etiquetes

dilluns, 11 d’abril de 2011

La baldufa

La Mireia amb set anys tan sols tenia una baldufa i un cordill per a jugar i era la nena rica del poble. Els seus companys del poble, l'envejaven terriblement. Eren nens que amb una simple casa de cartró feien un palau i la princesa era una pell de plàtan.

Quan la Mireia arribava de classe de francès, de sobte, la princesa amb daurades trenes rinxolades i el príncep d'ulls verds, es convertien en les escorrialles del plàtan i el meló del berenar. Apareixia ella, la Baldu, així batejaren la baldufa que decidia el destí. Cap on s'inclinava la baldufa, segons el nen que destriés, aquell nen soparia a la nit. Quasi mai es complien les seves prediccions, però la ínfima expectativa de teca ja els feia salivar de valent.

Ara  Mireia és àvia i té néts i nétes, grans i petits. I s'han esgarrifat en veure la última joia del cinema català:  PA NEGRE. Ella s'en fa creus de la monstruosa quantitat i qualitat de joguines que tenen i s'imagina la Baldu com gira i gira i gira, i aquest cop ha fugit d'ella, avui no li ha tocat, avui no té gana.