Etiquetes

dimarts, 1 de febrer de 2011

La funcionària

Enlloc de formularis insípids, la funcionària voldria donar primaveres, no és pas agradable informar a aquelles senyores què han de fer per cobrar la pensió de viudetat.
Avui una dona jove i a l'atur la va commoure especialment, estava embarassada de bessons i volia saber si els seus fills podrien cobrar l'orfandat. Encara no havien nascut i era un tema complicat, i tal com estava actualment la Seguretat Social...un tant difícil e inextricable camí l'aguaitava.
La funcionària jove volia aturar el temps i marxar a les Illes de Polinèsia, allí amb els daikiris i el ron oblidaria l'ambient gris del seu despatx, ratllaria de la memòria el buit que sentia..Li havien arrancat un braç...El seu company d'ençà dos mesos abruptament la va abandonar per aquella maleïda Directora Executiva, de la qual habituava a tractar-la amb elogis.
Hauria d'haver sospitat d'aquella mala pècora...primer, la seva ex-parella va criticar-la quan va entrar a l'empresa, deia que era una fresca...Després, amb el seu amic Antoni comentaven les excel.lències de la Directora, rient-li sempre les gràcies, i seguidament i de sobte, esdevingué el silenci absolut.
Aquell silenci que es va postergar molts mesos. Aquell silenci al mirar la televisió, al menjar, aquelles mitges paraules quan parlava de feina..després ni tan sols veien el futbol junts la tarda de diumenge, estava massa atribulat, masses reunions i masses sopars de feina..
I ella: feliç de tenir la targeta visa i de passar-se de llarg amb les compres, ja no l'esbroncava com abans. Sí, recordava que en aquells temps mai es plantejava el patiment de tants com als que repartia els formularis.. Com no podia haver-se plantejat la més mínima sospita?
I  aquella nova viuda jove,embarassada, pensà ,i en la més cruel agonia l'envejà terriblement, imaginava la seva transcendència sentida, almenys ella tenia bon record del seu marit, podia passar pàgina recordant sense rancúnia els moments memorables..
I sí..se sentí petita i fràgil, com una formiga menyspreable que l'únic recurs que tenia era la ínfima malvat superficial que la feia sentir superior de les demés formigues. Segur que demà plouria i el fangal s'enduria la colònia de formigues menystingudes i perverses de la seva comunitat..
Volia anar a Indonèsia a prendre un daikiri..i ballar el waka-waka a ritme de ron..Enlloc de formularis i instàncies espúries voldria donar flors, caduques, no obstant vibrants i fugisseres de mediocritat. Flors de Polinèsia..