Etiquetes

dimecres, 8 de desembre de 2010

Faula del cuc i l'esquirol

El cuc guaita l'esquirol,
-No ets pas més,
malgrat ho barrinis,
tu per altures i branques,
jo per la enganxosa terra,
però al fang hi ha el tacte,
d'ufanoses arrels i herba.
Un dia et desplomaràs,
i rauràs amb mi.
Jo també m'arronsaré
però serà ,
                                 en el mateix parterre,                                   
on naixí i m'allarguí.

L'esquirol animós,
era molt espavilat!
es mofava del cuc,
milers n'hi havia com ell!
Fangosos,
 cues de rata, llastimosos,
Com ell l'esquirol,
gràcil i esvelt,
més audaç que la guineu,
més capaç,
n'hi havia pocs!

El seu destí,
el del mussol,
estar sol,
els esquirols veïns,
tan sols fitaven  pinyes.
Ell treballava prestant pinyons,
a un tres per cent anual,
amb el guany,
podien viure cent minyons.

L'esquirol banquer,
pujava dalt tot d'un arbre.
I el seu gran plaer,
 llençar pedres al cuc,
algunes hi topaven,
li feien mal
ell les decantava
a dures penes eixia.
-Pobre cuc,
esforça't! posa-hi banyes!
Aviat arribaràs al bassal-
Reia com un animal,
-Millor el pantà,
que les mussaranyes!

El cuc somiejava dia i nit,
amb una gran enfangada,
però roc rere roc,
ballava amb sa sort.
De sobte a l'esquirol,
li arribà la mort.
El cuc plorà i guardà dol,
aguaitant el cop
de la pròxima envestida,
pansit i enfonsat
el trobava a faltar,
com la nena a la dida.

Però el cuc estranyat
no entenia la raó
d'aquest diví món.
Ja no més cops al llom,
ni pinyes, ni pedres esmolades!
-Oh Esquirol lloat!
Com són d'endebades,
Ara quan sóc més sortós,
ara que friso de l'estiu!
Ara....ja no ets viu!

1 comentari:

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt el poema