Etiquetes

dimecres, 29 de setembre de 2010

És clar...

Les paraules són elles, belles i més velles m'arriben endins si són dites en català.

Tot em sona millor en llengua catalana. Potser perquè va ser l'idioma que vas emprar, mare, quan m'adverties que no m'aboqués a la finestra, esglaiada de que alguna desgràcia pogués ocórrer.

Mare, en aquesta llengua em vas mostrar el roig del semàfor i el verd ginesta, optimista, cap el pas de vianants.
Jo frisava per veure món, mare, frisava àdhuc per gaudir i per tenir regals, sempre et preguntava quan arribaria Nadal...tu em replicaves cada cop amb la mateixa tonada:

-Falten més dies que llonganisses! -Jo no entenia la relació que hi havia entre els dies i els embotits i tu m'ho aclaries o potser embolicaves més la troca:

-També es diu que és més llarg que un dia sense pa!

-Llavors la meva ment infantil es feia un batibull de pensaments i coses i em recreava en aquest cas, en llesques de pagès amb bons talls de llonganissa...se'm feia la boca aigua amb el meu entrepà virtual.. De pa amb tomàquet, és clar..

Clar i català.