Etiquetes

dimarts, 2 de febrer de 2010

la mutació animal

El capell model clàssic Indiana Jones de l'aparador li cridava bastant l'atenció. Ja es començaven a desfilar les costures del seu vell barret italià Gian Carlo Ambruni. L'havia acompanyat en moltes cabòries el barret, però ja era desfassat, una moda antiga i una roba desgastada.


Dins la seva cartera a penes hi trobà un parell de bitllets de cinc euros, el barret en costava 100.Un altre dia, pensà.

Llavors es dirigí com cada dia en el seu itinerari matiner, al mercat del Encants Vells..Coses i coses amuntegades, gent barrejada buscant l'oportunitat falsejada d'una cosa vella i de mala calitat. Fileres de tendes i paradetes d'una fira plena de color. Tovalloles fines, perfums d'imitació, cortines amb tares i ràdios obsoletes. Tot i així el mercat dels Encants tenia un cert tragí màgic ple de diversitat i d'olors.

Se li acostà un home pakistanés que li oferia cinc encenedors al preu d'un.

-Señor cinco micheros un iuro, siñor.
-No gracias, muchas gracias, no fumo.
-Es igual siñor, para cocina muy barato.

Somriguè i fèu un caballeresc gest de comiat, tot tocant-se l'ala del barret.

El senyor Enric de sobte s’aturà. Veguè un tocador antic, tantost joier tantost calaixera que li cridà l‘atenció ,en la part frontal ressaltava un mirall ovalat decorat amb farbalans de fusta tipus neoclàssic, era de color ocre, ben idèntic a l'antic tocador de la Rosalia.

Es recreà i l'imaginà com antany ella es pòsava crema hidratant, exfoliant i antiarrugues. Recordà q ell sempre li deia:

-Jo no veig cap diferència!-Ella responia amb la mirada plena de guspires i amb to condescendent i airòs li espetava:
-Clar, tu no t'en adones de res, Enric.

Ara sí que s'en adonava de les coses sí. S'en adonava que anar als Encants Vells sense la Rosalia ho capgirava tot. Ara sí ,recordava la suavitat i llum de la seva expressió, aquelles cremes que amb tanta disciplina s'aplicava cada matí i cada nit davant el tocador..Rememorava quan després d'empolainar-se volia anar tant sí com no als Encants. I un cop allí, el sr. Enric es va avesar al seu continu parlar amb els dependents, com quan comparava els gruixos de les paelles i els colors de les cortines! Finalment insistia en comprar una paella, un joc de draps o de coberts i el senyor Enric sempre amb el to tosc i la ombrívola expressío la sermonejava:

-Hem de ser com formiguetes Rosalia, treballadores i estalviadores.

El senyor Enric necessità fugir dels seus records punyents i adquirí els cinc encenedors per un euro. Els seus plans de formigueta, pensà.

Passejant, passejant, s'havien fet dos quarts d'una. Abandonà el ronroneig, la cridòria i l'esclat del mercat i cinc illes més enllà s'arribà a l'estanc del seu germà.

"Ara és l'hora de quan la formigueta entabana a la cigala, jejejej"

Parsimoniosament s'espolsegà les sabates a la catifa i es traguè el barret en senyal de cortesia .Fou llavors quan son germà, que tenia una considerable miopia, el reconeguè a l'instant per la seva calba llisa i brillant

-Enric que em portes home?
-5 encenedors ,són DOS euros

Al embutxacar se els dos euros es sentí una formigueta inflada amb una engruna de pa. Però les formiguetes sempre van de dos en dos, pensà el sr Enric

"Jo sóc una formigueta amputada, desorientada.. enlloc trobo el meu formiguer"

Tenia un euro més a la butxaca, però sense la Rosalia ja no es sentia una formiga. La condició de formiga ja no li esqueia. Era més aviat un corb. Una au solitària i penosa que no té amb qui compartir els tresors.

S'acomiadà del seu germà i volant, volant amb les ales del barret es dirigí cap al seu niu decrèpit a depositar els dos euros. I en la tenebrositat confusa d'aquella nit a Barcelona , a dalt de tot d'un plataner, se sentiren els xisclets insòlits d'un corb.

1 comentari:

Laura G. ha dit...

m´ha agradat molt el relat!