Etiquetes

dijous, 7 de gener de 2010

L'altra cara de la moneda

El gran psiquiatre Adolf Britnger va col.locar se el micròfon ben a prop de la boca, i amb un ampli somriure va començar el discurs. Tots els metges el miraven expectants doncs el seu prestigi els mantenia amb uns ulls ben oberts i unes orelles molt pendents de tot, fins al més mínim brunzit d'una mosca.

-Senyors, és per a mi un gran plaer demostrar quina és l'essència que majoritàriament fa a les persones més longeves, amb més inmunitat a les malalties i per què no dir ho més felices. endorfines, hormones que ens fan sentir bé en els moments que gaudim com al veure una bona pel.lícula, escoltar música, riure,fer esport o practicar sexe, són les grans protagonistes del estudi que avui presento. Aquest estudi realitzat als Estats Units amb una població mostra de 500000 persones, ha comprobat que les persones que tenen una visió més positiva dels aconteixements tenen menys risc de patir càncer o malalties cardiovasculars o diabetes.És a dir que l'optimisme a més de fer nos sentir bé ajuda a millorar la nostra salut.
Això no és cap fal.làcia senyors.És ben coneguda la dita que al mal temps bona cara, perquè la cultura tradicional un cop més ens demostra la saviesa de les tradicions més ancestrals. Per mi és terapèutic dir-lis aquesta afirmació: SER POSITIU ÉS POSITIU ,espero que les meves paraules els fagin reflexionar com a metges i com a persones.
Malgrat les decepcions, les desorientacions ,el plorar o el riure que es transforma en plorar, existeix una qualitat que ens ajuda a portar dolor sobre les nostres espatlles, reciclar-lo i aprendre de l'experiència. La resilicencia. La resilicencia, és la capacitat per a superar els traumes o dificultats viscudes i sortir-ne més forts,i es podria dir que és el motor humà que ha permés que la humanitat evolucionés malgrat esclavitut, guerres i holocausts..
Algú va dir que quan algú ha patit i és consolat el que indica clarament que no només el que demana consol sap el que és sofrir; sinò que ambdòs han viscut l'experiència. Perquè com si no el que consola hagués pogut trobar les paraules adients? No serà perque també ha pasasat per moments similars? Tots sabem que és patir i tots, millor o pitjor ,ens en sortim.
Us explicarè un cas, d'un dels centres on he treballat, que és ideal per il.lustrar vos les conclusions a les que hem arribat.

En una residència geriàtrica un senyor vell plorava perquè no es podia aixecar de la cadira de rodes,el fet de passar tantes hores assegut li provocava uns dolors terribles a les natges i ell es desfogava dient a tothom:
-Quin martiti! Quin martiri!- al seu costat, hi havia un senyor que també anava amb cadira de rodes, s'hi va acostar i li va dir :
-Que no veus que així et descansen les cames!!!Jo he treballat dempeus, de dependent ,tota la vida, i ara aprofito per a reposar el que no he reposat, i a descansar les cames!
El primer avi va deixar de plorar per mirar se aquell home amb incredulitat."Quin tronat" devia pensar. Girant una mica les rodes es va allunyar a un altre racó per seguir somicant tranquilament..
En aquell centre el sr. Pere , el ploraner, era molt compadit i apreciat. El sr: Pau, l'ex -dependent ,no era pas compadit si no admirat.Com si no podiem veure els avis a una persona que malgrat els purès diaris, els dolors i gemecs aliens, l'olor que impregnava el centre i el propi mal que li feien les cames, era capaç d' esclafir en rialles per cada succés ínfim que passés??
Efectivament, el sr. Pau vivia i gaudia dels riures i les anècdotes de la residència, quan la sra. Remei buscava la seva dentadura i la duïa posada, el cop que el Sr. Antonio va dir: és clar que sóc tossut sóc Tauro! i totes les vegades que la Maria li preguntava com anem, i ell li responia -amb els peus no! El sr. Pau saludava a tothom a cada àpat i el purè que servien,que no es diferenciva gaire el d'un dia que el d'un altre, sempre el trobava boníssim. Era un senyor alegre.
Precisament les persones que saben ser felices amb les seves limitacions són les més admirades. El sr. Pere, el que sempre es queixava, només va estar al centre uns mesos fins que es va produïr la seva defunció. El sr Pau, i ja fa deu anys que no treballo allí, em consta que seguiex trobant bons els purès del geriàtric.
Malgrat tot, no sempre tenim moment per a l'alegria , de vegades és impossible.A vegades la pena i la tristesa ens ofega i enlloc d'evitar-ho ho hem d'acceptar amb serenitat.
El sr. Pau, per culpa de la mala circulació de les venes li van haver d'amputar una cama, va estar una setmana una mica ensopit, però quan la gent li preguntava com es trobava el Sr. Pau deia: -encara em queda l'altra pota!!! Malhauradament els metges no van poder fer hi res i li van haver d'amputar l'altra extremitat, llavors el Sr Pau deia: -Ara vaig més lleuger! I encara em queden els braços!!
El doctor Britnger va donar més dades sobre la investigació i va rebre moltes felicitacions i nombroses encaixades de mans, els seus col.legues de professió havien quedat prou satisfets, pensà. Marxà de l'auditori. Agafà el cotxe i mentre es dirigia cap a casa seva, la conducció imprudent d'un vehicle i un revolt mal senyalitzat van produïr un fatídic accident.

El doctor,ja a l'hospital, en rebre la notícia de que seria per sempre paraplègic, se li va caure el cel al damunt, però en un remot racó del cervell, li va brollar el record del sr. Pau.
Va mirar a la seva dona que amb ulls plorosos i preocupats el contemplava; li agafà la mà ,va esboçar un somriure i diguè:

-Mira !Ara que no caminarè se m'en aniran les durícies dels peus!No fagis aquesta cara dona! No veus que ara ja no farà falta que em tractis més els peus dolorits?

Malgrat no estar ne del tot segur, va triar intentar ho veure amb l'angle més positiu possible.